De la vida de Sant Maximilià Kolbe

De la vida de Sant Maximilià Kolbe (8)

(Per fra Tomás Gálvez)

Ordes de cavalleria i Milicies d'inspiració n'hi ha hagut moltes i l'orde franciscana no ha estat aliena a algunes d'elles. Per a tots és coneguda la devoció en què els franciscans han professat sempre a Maria, començant pel mateix ant Francesc d'Assís. Els Menors, fidels a aquest esperit marià, han estat sempre al capdavant de la defensa del dogma de la Immaculada Concepció de Maria, proclamat solemnement el 8 de desembre de 1854. El pare Kolbe - que es lamentava que en el seu temps s'escrivís poc de la Verge, amb indecisió i massa teòricament sense treure les necessàries conseqüències pràctiques del dogma -, fundant la M.I volia, sobretot, renovar aquella inesgotable font mariana, "filó d'or del nostre orde i principi de renovació per a la nostra corrompuda societat".

De la vida de Sant Maximilià Kolbe (7)

"La Milícia de la Immaculada va néixer a les vacances d'estiu de 1917. Al principi no existia un programa determinat. Únicament ens unia un desig més o menys expressat de consagrar-nos totalment a la Immaculada com a instruments en les seves mans puríssimes per a salvar i santificar a les ànimes". Amb aquestes senzilles paraules ens explica el pare Kolbe l'origen de la seva Milícia (M.I). La fundació va esdevenir la nit del 16 d'octubre. Va ser la primera reunió, a la que assistiren fra Maximilià i altres sis companys del seminari. Es va fer en secret, a l'estil de les lògies maçòniques, però amb permís dels superiors. El fundador va presentar als altres un projecte de programa, que amb prou feines omplia mitja quartilla, per a ser discutit punt per punt i després sotmès a votació. La reunió va acabar a la capella amb la imposició de la "medalla miraculosa", que seria la insígnia dels nous "cavallers de la Immaculada".

De la Vida de Sant Maximilià Kolbe 6

Kolbe observava tot això no amb la mirada d'un sociòleg o d'un polític; ni tan sols com un intel·lectual, encara que sempre es va sentir atret pels homes de la cultura. La seva mirada és la mirada penetrant i compassiva del creient que va més enllà de les aparences i es deté allí on el bé i el mal té la seva arrel més profunda, en el cor dels seus contemporanis enrarits per les passions i l'odi i el permanent clima bèl·lic i revolucionari. L'any 1917 va ser especialment decisiu pel nostre torturat segle. La guerra iniciada el 1914 semblava no tenir fi i els morts es contaven per milions. A Rússia triomfava la revolució bolxevic i es va implantar el primer règim comunista de la història. Els maçons celebraven triomfalment el segon centenari de la seva fundació i els protestants el quart.

L'Església... va sortir més purificada

Tanmateix, l'Església, amb els papes al davant (Pius IX, Lleó XIII i Pius X), després del xoc inicial, va sortir més purificada i enfortida donant proves d'una gran vitalitat. Era un repte al qual s'havia de fer front amb valentia. Els creients no podien quedar al marge del procés històric. Així, van sorgir en aquest període una gran quantitat de formes de vida religiosa que concordava més amb els temps, a la vegada que es renovaven les antigues. També van aparèixer noves formes d'apostolat a través de les ensenyances, centres socials, associacions seglars i fins i tot en el camp de les comunicacions amb l'aparició de nombroses publicacions catòliques. Malgrat la precarietat de les circumstàncies s'estaven posant els ciments pel futur Concili Vaticà II, iniciador d'un nou concepte d'Església i d'un nou estar al món.

De la vida de Sant Maximilià Kolbe 5

És conegut que des del segle XIX la ideologia liberal va topar de front amb l'església, bé per l'aspecte doctrinal o bé perquè lesionava a la pràctica els seus drets. Amb major o menor mesura va haver a tot Europa disposicions anticlericals per part dels seus governs liberals, els quals caminaven sistemàticament cap a la total secularització de l'Estat, reduint la religió a un fet purament individual i privat. Per altra part, les modernes corrents liberals de pensament, racionalistes i materialistes, tenien un denominador comú: l'ateisme o la indiferència religiosa, si no combatien la religió com a perniciosa pel progrés. La conseqüència era l'abandonament de la fe de grans masses de la població. L'Església, desprestigiada i enormement dificultada en el seu ministeri, ben poc podia fer.