Als Quatre Vents LA NOSTRA MARE

És molt conegut el gest martirial del franciscà polonès Maximilià Kolbe, el qual, al camp d'extermini d'Auschwitz, va canviar la seva sort per la d'un presoner condemnat a mort, oferint la vida en sacrifici.

Ho és menys la seva devoció mariana. Era tanta que va sentir l'impuls de fer conèixer Maria fundant per a això alguna publicació divulgativa. El superior del convent li ho va autoritzar, però sempre que aconseguís per part seva els diners necessaris. Segons ell mateix va explicar més tard, era tanta la vergonya que sentia que la primera vegada que va anar a una casa a demanar almoina, es va apartar de la porta dues o tres vegades abans de decidir-se a trucar el timbre.

Els pocs diners recollits en aquestes visites només li van permetre treure un número de la publicació, però un donatiu inesperat li va possibilitar després treure el segon, i la Providència es va manifestar amb tal ímpetu que la revista va anar creixent, sumant en cada edició milers d'exemplars i arribant al milió quan va esclatar la II Guerra Mundial, principi de la fi de la vida del pare Kolbe.

Quina relació cal establir entre la intensa devoció mariana del franciscà i el seu gest sublim de sacrifici? És fàcil deduir-ho: qui estima tant la Mare, estima també els fills. L'amor a Déu i a la seva Mare santíssima no es queda en un mateix, sinó que es projecta en els altres.

La Verge Maria va ser, per designi diví, la Mare de Déu, i per donació de Jesús des de la creu, la mare de Joan i en ell de tots nosaltres. L'«aquí tens la teva Mare» ha de ressonar a les nostres oïdes com ressonaria en el cor del jove deixeble durant la seva llarga vida i en la seva vellesa a Patmos.

A les portes del mes de maig, sempre tan marià, m'agradaria que tots reflexionem sobre aquest privilegi cristià de tenir Maria com a mare. La tradició ha deixat moltes petjades de la devoció secular: pràctiques com el rés de l'àngelus, el sant rosari o les tres avemaries, l'ús de la medalla o l'escapulari; esglésies i ermites sembrades als pobles i al llarg dels camins; santuaris als qual acudim en pelegrinatge i romeria...

Per fortuna no haurem d'afrontar patiments com els del pare Kolbe i tants altres màrtirs, ni persecucions com en altre temps van patir també a Catalunya els cristians. Però sí que patim o patirem tots la contrarietat d'un fracàs, d'una malaltia, d'una preocupació greu, d'un contratemps que ens entristeix. És el moment de dirigir-se a Maria, que, al peu de la creu de Crist, es va mantenir ferma, sense més llàgrimes per vessar perquè ja les havia vessades totes.

I si en comptes de patiments, passem per un temps d'alegria, mirem també la Mare de Déu, aixequem-hi els nostres ulls en acció de gràcies. En dies assolellats de l'esperit o enmig de la tempesta, ella és la nostra mare i podem confiar-nos a la seva protecció.